martes, 4 de octubre de 2011

Col·laboracionisme minusvalidista

El proppassat 24 de setembre, el diari Regió7.cat donava cobertura informativa a una xerrada que el diputat David Bonvehí va fer a l'institut Quercus de Sant Joan, amb el significatiu titular “Estic content de la vida que tinc, però anar en cadira és una putada” El protagonista de la notícia la va enllaçar en el seu mur de Facebook, oberta al públic. Vaig desar aquest comentari “Respecto la teva visió sobre el fet de tenir un cos que funciona diferent a l'estándar, perquè l'expresses des de l'experiència. Jo en tinc una altra, també forjada des de l'experiència, i no comparteixo en absolut que sigui bona idea col·laborar a crear aquest imaginari col·lectiu que ens visualitza com a éssers defectuosos que pateixen i fan patir, eventualment semifeliços si arribem a ser herois. No és això company.

Avui, Social.cat publica una entrevista a David Bonvehí amb el no menys il·lustratiu títol “Hem de ser coherents i trobar el punt just del que podem exigir” És d'una lògica aclaparadora; les persones amb diversitat funcional som éssers defectuosos i espatllats, si patim problemes és per ser com som, per tant hauríem d'intentar no fer gaire nosa demanant ajuda i espavilar-nos una mica. Per descomptat, hi ha altres lògiques, que arrelen en altres mirades; les diferències funcionals són inherents a la condició humana, un aspecte més de la seva rica diversitat, i si patim problemes és per la discriminació sistemàtica d'un sistema social opressor i segregador, per tant és just exigir l'eradicació dels elements que impedeixen l'exercici efectiu dels drets humans a les persones amb diversitat funcional.

Hem de decidir on pensem que està el problema. Si està en la persona demanarem que aquesta s'adapti al medi social ajudada per un asistencialisme graciable. En canvi, si decidim que les persones no “contenen” cap problema, que tenen dret a ser com són, exigirem que sigui el medi social el que s'ajusti a la diversitat humana garantint l'exercici efectiu de drets subjectius i universals. El món d'espavilats cap al que diu el senyor Bonvehí que anem és en realitat el món del que venim, i avenços com la Declaració Universal dels Drets Humans o la Convenció dels drets de les persones amb diversitat funcional són eines que haurem de seguir fent servir contra el col·laboracionisme minusvalidista que està exhibint el senyor diputat.

Entenc la visió d'en David Bonvehí, també era la meva fa anys. És simptomàtic com d'inamovible resulta aquest imaginari col·lectiu de la defectologia truculenta, de la bipolaritat entre pàries i herois, de la supervivència bovina com a sostre de vidre, de la productivitat com a condició prèvia per a la plena ciutadania. Tothom hauria de reflexionar sobre aquest inmovilisme cultural, però avui em permetré la gosadia de posar els deures a qui es troba en el punt de partida de moltes trajectòries vitals quan comencen a experimentar la diversitat funcional; els professionals i el món acadèmic on es (de)formen. Si us plau, penseu què esteu fent, pensem-hi plegats, treballem-hi plegats.

Malgrat l'horroròs punt de partida sociocultural al que feia esment abans, i la incertesa sobre les visions de la realitat a que ens duran els camins vitals que cadascú recorrerà a la recerca de sí mateix, quedi clar que mentre ens posem d'acord no tot s'hi val. Fins i tot qui decideixi col·laborar amb el minusvalidisme més tronat haurà de respectar la línia vermella del drets humans, i faríem bé també de situar en l'emancipació individual i col·lectiva de la plena ciutadania una línia verda, d'esperança, a tall d'horitzó compartit cap al que avançar sense concesions al possibilisme opressor de tota la vida.

4 comentarios:

laura dijo...

Hola, si em permets que faci un comentari al teu post ...
m'agrada molt tot el que dius i puc dir que ho comparteixo al 100%, però també entenc la frase del David, i des de el meu punt de vista, te raó quan diu que "és una putada", i això no vol dir que tens raó quan dius que et toca i punt, no cal donar-li més voltes. Però, saps? les dones que neixen a l'Aràbia Saudita els hi ha tocat si, però com a dona és una putada, però els hi ha tocat i ni ha que lluiten, ni ha que es resignen, i ni ha que volen lluitar i no poden, i així trobaries exemples com ser de la banya de l'Àfrica, etc etc
En fi, que a vegades em canso de ser "heroïna", jo no ho he demanat i en canvi moltes vegades se m'exigeix ...

Antonio Centeno dijo...

així doncs, Laura, qué és una putada, ser dona o l'estructura políticosociocultural de l'Aràbia? lluiten per deixar de ser dones o per canviar l'estructura políticosociocultural que les oprimeix?

laura dijo...

evidentment que lluiten contra una estructura politicocultural, però les que moren, són fuetejades, etc en aquest moment són dones ... jo no dic que lluitin en contra del seu gènere, però en aquest moment és una "putada" ser dona allà.
Tothom te alguna cosa que en algun moment donat pot ser considerat una putada, però també s'ha de tenir en compte que és molt subjectiu, el que per mi ho és pot no ser-ho per tu i viceversa

Antonio Centeno dijo...

Bé Laura, queda clara la teva visió. Espero que si algun dia arriben a tenir una diputada a l'Aràbia no llanci el missatge de "estic contenta de la vida que tinc, però ser dona és una putada", ni tampoc res semblant a "hem de ser coherents i trobar el punt just del que podem exigir", segur que moltes dones pensarien que això fóra col·laboracionisme masclista.